RunningSupermamis.com

Activas, ideólogas, incansables (a veces con ideas de bombero). Si no nos encuentras por aquí, búscanos en alta montaña!! Algunas hemos sido presidentas de la comunidad de vecinos, que también da prestigio. Esperamos que disfruteis con nuestro blog, tanto como nosotras disfrutamos creándolo. Por cierto! Encantadas de conocerte!

lunes, 7 de agosto de 2017

El Pedrafora - (Els Ullals del diable)

El Pedraforca

(circular) Refugi Lluís Estasen - Coll de Verdet - Pedraforca - Tartera - Refugi Lluís Estasen

 

      • Recorregut:   9 km aprox. 
      • Temps:          (amb nens + paredes 7 hores)  Els nens han de ser molt      assenyats a la muntanya i especialment a les grimpades.
      • Dificultat:       Difícil

Els Ullals del diable,  el Pedraforca, la muntanya màgica sobre les poblacions de Saldes i Gósol, té una preciosa llegenda amb la què arranquem aquesta travessa i diu així.



EL DIMONI I EL PEDRAFORCA. 

Hi ha que assegura que fa molts segles el Pedraforca era una muntanya com moltes altres, sense enforcadura, amb un sol cim. 
Dalt de tot s’aixecava el majestuós castell del senyor de totes les valls del voltant.
Es tractava d’un home just, però vet aquí que la mala influència d’un nouvingut va canviar per complet el caràcter del senyor i va tornar-se cruel i ambiciós. 
Cansats dels mals usos que patien els habitants van anar a demanar consell a una velleta que habitava el bosc de Gresolet. Els va dir que demanessin fervorosament ajuda dels àngels del cel i que aquella nit es tanquessin a casa, barressin les portes i no fessin cas dels sorolls que sentissin, per més forts que fossin.  
Era mitjanit quan es van començar a sentir uns xiscles esgarrifosos. Aquell sinistre personatge arribat al castell no era altre que el dimoni i cridava embogit davant d’una legió d’àngels amb espases de foc. Aviat, els crits van barrejar-se amb els cruixits dels murs del castell que va acabar caient muntanya avall, amb un estrèpit ensordidor, com si d’un terratrèmol es tractes. Tres dies i tres nits va durar la lluita. Una espessa polseguera va cobrir el capdamunt de la muntanya i quan finalment es va esvair, va aparèixer partida en dues, dibuixant la forca del diable i amb les pedres del castell formant una gran tartera. 
Els àngels van salvar els cavallers del castell però com a càstig per la seva cobdícia, van ser condemnats a reconstruir-lo, amb la promesa que serien perdonats el dia que refessin una torre. 
Des de llavors asseguren que a les nits se senten sorolls de mans transportant pedres amunt, però quan surt el sol, tot el que han construït rodola.  

Marcatge Pollegó superior

El conjunt orogràfic del parc Cadí - Pedraforca està format per tres unitats diferenciades: Serra del Cadí (meitat occidental),  la Serra Moixeró i altres massissos més orientals com la Tossa d'Alp i el Puigllançada, i per últim el Pedraforca, adossat al vessant meridional del Cadí.  La formació de sediments, bàsicament, calcaris de la serralada del Cadí, les característiques del relleu i el contrast en el clima de les dos vessants, fa de la serra un dels millors representants de la climatologia i diversitat pre-Prinenca

El massis del Pedraforca amb la seva peculiar forma de U, fa d'ella una emblemàtica i preciosa muntanya catalana.
El cantó nord està format pel Pollegó superior 2506 m i el Calderer  2505 m. A la part sud trobem el Pollegó inferior  2445 m. I tots dos blocs separats per un coll o enforcadura.


Panoràmica

A la part sud es pot accedir només escalant. Mentre que el cantó nord, la ruta circular pel coll de Verdet - el Calderer i Pollegó superior, és possible fer-ho a peu. Tot i tenir en compte que hi ha trams grimpades de nivell II i II+. És per això que hem de saber quin és el nostre nivell a la muntanya i de la nostra canalla, abans de fer aquesta preciosa excursió.

Així doncs, donem sortida des del refugi Estasen.  

Aquest refugi rep nom del què va ser el segon guarda del refugi, Lluís Estasen.  Estasen fou escalador, alpinista i esquiador de muntanya català, pioner d'aquests esports en molts indrets. Fou l'escalador català més important de l'època d'entreguerres.

Seguirem el PRC-123 (Marques blanc-groc) fins al Coll de Verdet. Perfectament marcat en tot el seu recorregut. Planegem la carena, amb petites grimpades, i de cop i volta pugem.
Endinsem en un tram de pins roig i matolls, molt a la vora de la canal de Rimbau. Les fites del camí ens marquen el bon traçat per passar aquest tram de la canal, que creuem en perpendicular.  Aquesta canal la trobem amb un petit degoteig d'aigua, segurament amb més cabal en temps de pluges.
A la nostra dreta podem veure el refugi del Gresolet, la seva vall i una mica més al fons el monestir de Santa Maria de Gresolet*.

*Santuari ja existent el 1258, on en aquell moment hi consta una comunitat de donats fundada pel vescomte Guillem de Cardona. El 1312 té caràcter d'església parroquial a càrrec d’un capellà custodi. Més tard es reconstruí la casa i l'església, afectades pels terratrèmols del segle XV, que les arruïnaren. Fou reedificat i reformat altre cop al segle XIX.

Seguim carellant fins la següent canal del coll de Verdet, que rep el nom d'aquest.  La qual passem per dues vegades, fent ziga-zaga, endinsant espai boscos i empedrat.

Grimpades abans del coll de Verdet

Un descans abans de la primera grimpada important

Ara si fem direcció al coll de Verdet. Una pujadeta "divertida", pels còdols i pedres trencades que omplen aquest tram. És un pas, que s'ha de fer amb precaució si no vols acabar codolant carena abaix abans de temps. Un cop superat aquest punt, arribem a un espai molt pla, el Coll de Verdet. Som al NO de la muntanya, entre el Pic Occidental i la Grallera. Les vistes són increïblement precioses, el poble de Gósol a la Serra de la Muga, darrere la serralada del Cadí i el Cap de Verdet a la nostra dreta. Som dins de la collada de Verdet.

Pujada fins el Coll de Verdet 2256 m

Vista del tram fet

Gósol al fons

Vistes des del Cap de Verdet

Al coll veurem l'indicatiu del PCR-123 que continua fins al poble de Gósol.  Nosaltres agafarem el que surt de la roca nua en sentit sud. (Mirant cap a Gósol, cap a la nostra esquerra). Els senyals que seguirem ara són un punt rodó de color taronja-groc. Ara comença el tram difícil i el que hem de seguir amb molta precaució. Trobem un tram amanit amb una corda per facilitar l' ascens.

Per sort, el terreny en aquest moment és molt sec i no notem restes d'humitat. Per contrapartida la calor començar a prémer. És el moment que pensem quina bona pensada haver matinat tant per venir.  Fer aquesta pujada amb temps humit, fred i gel, personalment ho trobo molt arriscat. El fet de caminar pel cantó nord de la muntanya, on trobem trams de grimpada "nua", el glaç pot ser present en qualsevol moment.


Grimpades des de dalt

Més grimpades amb la canalla

Ara som dalt. Primer avantcim.


Baixem la bretxa que s'obra i tornem a pujar. Encara ens quedaran dues baixades i pujades fins arribar al Pollegó superior.

Un cop al cim les vistes són realment increïbles, si agafem el dia ideal encara més. Al N la Serra del Cadí-Moixeró, la seva vista ens ha acompanyat gairebé tota la caminada. Els Pics de la Cerdanya i el Ripollès. A l'est, les serres de Catllaràs, Caballera, Taga i el Pirineu de Camprodon; al S, Rasos de Peguera, la Serra d'Ensija (amb el cap de gallina Pelada), el Bages,  al fons la muntanya de Montserrat; i al O, les serres del Port de Comte, Boumort i el Montsec.

Un grup de gralles de bec groc ens volten constantment, a lo Hitchcock. Es nota que són asidues als visitants que fem la pausa i entrepà en aquest espai. Ens esperen amb atenció a veure quines molles cauen a terra. Aquests ocell, de la família dels còrvids, són gregaris i no tenen por. Són residents (no fan migració) i acostumen a viure en les altes muntanyes.

Gralla de bec groc.

Un postureo a la catalana

Tots al cim

Ara només ens queda baixar la Tartera pel cantó de Saldes. Gràcies al camí de trams de fusta habilitat i els entramats de malla, instal.lats el 2016, l'erosió d'aquest espai s'ha minimitzat relativament. L'elevat i freqüent pas dels excursionistes, hem provocat aquest desgast i maltractament del mosaic de pedres de la tartera.  La canalització per aquest espai marcat farà que l'erosió estigui localitzada i concentrada en aquest punt.

Tartera de Saldes
 
Vistes des de la Tartera


El descens fins al refugi us ho deixo a la vostra valentia! També les caigudes de cul...
Salut i força al canut!




Monestirs de Catalunya
DIBA
Wikipedia
Diari societat

 

lunes, 24 de julio de 2017

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví




En tierras de Osona, entre Santa María de Besora y Llaés, se encuentra un lugar de ensueño, de los que te hacen creer en los cuentos de hadas. Un bosque casi mágico, de preciosas hayas y bojes; grandes rocas cubiertas de musgo verde, preciosos helechos y enredaderas trepando por las paredes. Repleto de simas por donde circulan corrientes de aire que le dan un toque misterioso al lugar...


Y donde hay terreno que explorar ¡¡¡Allí que llevamos a las cabritas a trepar!!! 

En una salida que hicimos al Taga, pasamos a ver a mis padres, que viven por la zona, y nos sugirieron varias excursiones que apuntamos en nuestra lista de tareas pendientes. De ahí surgió la idea de ir als Bufadors. No tardamos en poner fecha a la excursión y aceptar el ofrecimiento de mi padre de hacernos de guía. 

Nos desplazamos en coche hasta Sant Quirze de Besora donde cogimos la carretera BV-5227; en Santa Maria de Besora nos desviamos por el Camí dels Ferrers y recorrimos unos 3km hasta llegar al Coll de Beví, allí dejamos los coches para acceder al camino que nos lleva directos als Bufadors.


Poster de señalización en la entrada de la pista

El recorrido es circular, entre unos 5 y 7km, todo depende de lo exhaustiva que se haga la exploración. Hay varias marcas pintadas de diferentes colores para el mismo circuito, se hace bastante imposible el perderse por el camino. Nos encontramos con la opción de empezar por el sendero y seguir las marcas naranjas o por el camino de tierra que hay un poco más abajo, antes de llegar al Coll de Beví. Las dos opciones son buenas, pero al parecer del guía y el mío propio, entrar als Bufadors en opción ascendente es mucho más bonita y espectacular.

Encontramos dos desvíos por la pista, uno a 1'3km y el otro en el kilómetro 2'2 aproximadamente. Los dos cruces están señalizados.


Señalización primer cruce
Señalización segundo cruce

El camino nos acaba llevando a un sendero que nos obliga a empezar a subir suavemente. El bosque de hayas nos protege de los rayos del sol y se agradece el caminar por un lugar más sombrío. 
Una gran flecha azul pintada en una roca nos indica otro desvío hacia la derecha que nos lleva directos a las primeros bufadores. Según te vas acercando, vas notando las corrientes de aire frío que emanan de los orificios de la tierra.
¡Que lugar tan peculiar! La vegetación empieza a ser muy singular. Encontramos simas y grietas por todos sitios, corrientes de aire, grandes rocas, hayas altísimas, helechos por todos los rincones y un manto de hojas secas en el suelo. Realmente un bosque de cuentos de hadas.


El bosque de hayas
El primer bufador

¡¡Que fresquito!!


Estas peculiares grietas del terreno son debidas a los movimientos gravitacionales que se producen al romperse las diferentes acumulaciones de estratos del terreno. Muchas de estas grutas están comunicadas entre ellas lo que hace que el aire circule y se produzcan estas corrientes. El interior está a una temperatura constante de 14ºC , lo cual genera que en épocas de calor el aire se note frío y en épocas de frío el aire sea caliente. No es muy aconsejable acceder a ellas a causa de la inestabilidad del terreno. En este enlace podéis leer más sobre el estudio que se hizo sobre els Bufadors para la revista Espeleòleg nº 34-35 

Lugar perfecto para almorzar


El grupo se esparce para explorar todo el terreno. Me parece que no quedó ni un rinconcito sin ser observado por los ojos de nuestras curiosas cabritas. Aprovechamos para almorzar en un bonito rincón entre rocas grandes.
Ahora toca la segunda etapa del recorrido. Una gran grieta en la roca hace de portal para entrar a otro lugar encantado. De aquí la elección de hacer la ruta en este sentido.


Grieta que hace de entrada
Helecho: Lengua de ciervo
El guía

Trepamos un poco por la grieta y tenemos la magia del lugar delante nuestro. Una haya con musgo verde en su tronco atraviesa la gran división de la montaña para seguir su camino buscando el sol y se endereza al tocar la pared de enfrente de donde cayó. Una roca en forma de peculiar trono se encuentra en nuestro camino. Enredaderas suben por las paredes de las rocas divididas del cañón. Más simas y rocas con el manto verde por todas partes te hacen imaginar duendecillos saltando de un lado a otro en este precioso lugar.


La haya caída y la piedra en forma de trono

Rocas que tapan el lado derecho del cañón nada más entrar por la grieta

El haya caída siguiendo su camino en busca del sol
El rey león
Enredadera subiendo por la pared

Encantados quedamos también cuando una de nuestras cabritas, encuentra en una gran roca la forma de una concha, tiene toda la pinta de fósil marino. No nos deja de sorprender este precioso lugar. Y seguro que tiene historias que contar, ya que no muy lejos de esta zona se movían miembros del GRAPO y los maquis.


El fósil encontrado
Inspecnionando una sima


El cierre del circuito lo hacemos por la cresta de la Serra del Bufadors. Aquí encontramos un poco de desnivel, pero las vistas no tienen desperdicio alguno. A todos/as nos ha enamorado este rincón tan bonito. Se nota la falta de lluvia, seguro que si lloviese un poco más el lugar tendría un aspecto aún más cautivador. 


Mirando el castillo de Santa Maria de Besora
Unas vistas espectaculares
Una arañita del camino
Vista desde la Serra dels Bufadors del primer cruce del camino


Para cerrar el día, cogemos los coches dirección Llaés y cuando nos cruzamos con el río de Vallfogona, aparcamos los coches para comer y refrescarnos un poco en la balsa cercana a la carretera. Una salida fructífera y divertida, donde grandes y pequeños hemos disfrutado de lo lindo y donde seguro que volveremos.

Nuestras cabritas
Un refrescante y perfecto fin de excursión




Páginas consultadas:
(link de la revista Espeleòlegs sacado del blog "amb botes")